Debat: Independència i oficialitat lingüística

Ponents: Albert Branchadell i Xavier Vila
Dia i hora: 16 de gener de 2013, a les 19 hores
Lloc: Sala Puig i Cadafalch, de l’Institut d’Estudis Catalans

Aquest debat, plantejat com un seminari intern per estimular el debat acadèmic entre els socis sobre aspectes sociolingüístics d’actualitat, ha comptat amb l’assistència de 40 persones.
Albert Branchadell, des d’una perspectiva politològica, ha diferenciat l’oficialitat lingüística jurídica, simbòlica i funcional, i ha explicat amb exemples de política comparada que els estats heterogenis tendeixen a establir l’oficialitat de diverses llengües. Sovint algunes llengües són oficials amb limitacions, que poden ser de tipus temporal (durant un temps limitat), geogràfic (només en part del territori), personal (només per a les relacions amb determinats individus) o funcional (només per a determinats usos). Ha constatat que tots els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya proposen l’oficialitat del castellà (en el cas de la CUP, se supedita a un debat social), oficialitat que també té el suport de l’opinió pública (enquestes del diari Ara i de RAC1). Ha suggerit, per a una Catalunya independent, la continuïtat del model actual, que estableix una asimetria funcional entre català i castellà (i occità).
Xavier Vila, des d’una perspectiva sociolingüística, ha remarcat la necessitat de dur a terme una política lingüística que afavoreixi el valor classificador del català (com a capital lingüístic útil per a la promoció social), que augmenti l’atracció pel català i que eviti el tancament dels límits intergrupals. Ha sostingut que el respecte per la pluralitat és un valor estès entre la societat catalana i que el plantejament de l’oficialitat ha de resultar atractiu per a la majoria de la població. Ha proposat, per a una Catalunya independent, un marc d’oficialitat similar a l’actual, en què el català sigui considerat llengua nacional i oficial, el castellà llengua oficial i la denominació de llengua pròpia es reservi per a l’occità. En aquest marc, es pot promoure l’anglès sense necessitat que sigui jurídicament oficial, i cal suprimir el deure de coneixement de llengües (que es pot mantenir en el cas dels nouvinguts per a l’adquisició de la ciutadania).
En el debat posterior a la intervenció dels ponents, diverses persones s’han manifestat en el sentit que el català hauria de tenir un caràcter oficial clarament preferent i el castellà algun tipus de reconeixement institucional, potser amb un desenvolupament legislatiu posterior de rang inferior. També hi ha hagut intervencions a favor de l’oficialitat del castellà, amb arguments referits a la situació demolingüística, a la importància que té la pluralitat com a valor en la societat catalana, a la necessitat de generar empatia entre la població no catalanoparlant i al fet que el castellà és un patrimoni cultural de Catalunya.  D’altra banda, s’han expressat opinions diverses sobre la necessitat o no de regular específicament l’oficialitat en el nivell constitucional. Hi ha hagut un cert consens sobre el fet que una constitució hauria d’incloure una referència bàsica a l’oficialitat de les llengües, atesa la rellevància política d’aquesta qüestió i la necessitat d’establir en aquest nivell unes garanties jurídiques mínimes en una societat demolingüísticament diversa.