Nous talents en Sociolingüística catalana (3)

– Data i hora: dilluns 12 de desembre de 2016, 17.30 h – 19 h
– Lloc: Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, edifici Josep Carner, sala Gabriel Oliver (Gran Via de les Corts Catalanes, 585, Barcelona)
La SOCS segueix la sèrie iniciada ell 2014 de sessions de difusió dels millors treballs de fi de grau i de màster que es presenten a les nostres universitats de tema sociolingüístic. En aquesta sessió, organitzada amb la col·laboració del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la UB, es presentaran els treballs següents:
Alba Ferran (TFG; UB)
L’ensenyament-aprenentatge del català a Tolosa: On, qui i per què.
El català és una llengua que s’estudia no només a territoris catalanoparlants, sinó arreu del món. Tolosa de Llenguadoc no n’és una excepció, amb més de 250 persones aprenent la nostra llengua. Aquest estudi exposa quins són els centres que ofereixen cursos de català a Tolosa, quina n’ha estat l’evolució al llarg del temps, quina és la situació avui dia i quina promoció fan del català. També s’investiguen quins són els motius que fan que a Tolosa s’aprengui el català i es descriuen dos perfils d’estudiants, similars en molts aspectes però que diferencien en quant edat, motivacions i centre d’estudis.
Martí Freixas Cardona (TFG; UPF)
La neologia formal en la premsa escrita en català

Les llengües creen constantment paraules noves i la neologia és una disciplina que s’ocupa d’aquestes unitats lèxiques noves i, dins el marc sociolingüístic, permet detectar quin ús de la llengua fan els parlants i quina és la intencionalitat que hi ha darrere aquests mots. Sens dubte, el caràcter social dels neologismes és fonamental per entendre’ls, ja que tant designen realitats noves que apareixen dia rere dia com es refereixen a necessitats expressives a través de la percepció dels parlants. Aquest treball de fi de grau té com a objectiu principal descriure el paper de la neologia formal, és a dir, només aquelles unitats creades a partir dels recursos propis de la llengua, com ara els prefixos, els sufixos, l’abreviació o la siglació, en els diferents mitjans de comunicació escrits en llengua catalana. A més, un dels propòsits és escatir si els diaris bilingües poden estar influïts per la llengua original en la seva versió catalana, ja que diferents autors critiquen durament que el català de la premsa és un argot inintel•ligible i que cada vegada més és un calc del castellà. Així doncs, per dur a terme aquest estudi i observar l’evolució dels diferents mecanismes de creació lèxica formal, es va crear una mostra limitada, però certament representativa, que pogués proporcionar dades fiables per a una anàlisi contrastiva. Per a l’elaboració d’aquest corpus, s’han buidat un total de deu diaris corresponents a dues publicacions diàries del mes de març de l’Ara i El Punt – Avui, dos diaris monolingües, i dues més per a cadascuna de les versions en català de La Vanguardia, El Periódico i El País. El corpus final consta de 825 neologismes formals diferents, amb repeticions, 1.239. Alguns dels fenòmens observats han estat comparats amb els treballs més recents sobre neologia lèxica catalana per corroborar les tendències actuals i detectar quin és l’estat de la llengua catalana de la premsa escrita en aquests moments. Des del punt de vista lèxic, els resultats han evidenciat que hi ha una forta productivitat de neologia formal, enfront d’altres processos de formació de mots com els neologismes semàntics i els manlleus. Des del punt de vista sociolingüístic, he analitzat les unitats de l’estudi en relació amb l’actualitat social i política per establir alguna mena de correlació, ja que, per exemple, xarxa social, cupaire, canvi climàtic i full de ruta són els més freqüents. No cal oblidar que la majoria dels neologismes omplen buits denominatius i que són paraules amb força probabilitats d’entrar en les obres lexicogràfiques de referència i enriquir, així, la llengua. Tanmateix, quant a la qualitat neològica, tot apunta al fet que les diferències entre els diaris són imperceptibles i no degraden el català de la premsa escrita. Per tant, es pot afirmar que la llengua catalana es manté viva i que la creació lèxica no té límits gràcies als parlants que la mantenen dinàmica i productiva.
Carlota Fortià Andreu (TFG; UB)
L’oficialitat lingüística en la doctrina jurídica
Si ens parem a pensar en el concepte d’oficialitat lingüística de seguida ens adonem que no podem donar una definició exacta del que es considera una llengua oficial. Aquest treball parteix de la hipòtesi que la noció d’oficialitat, tot i la centralitat en règim lingüístic i la seva interpretació, no està clarament definida i consolidada en la doctrina jurídica espanyola. En aquest sentit, s’han dut a terme estudis des d’un punt de vista de dret comparat, així com des del punt de vista més estrictament jurídic, però mai s’ha tractat la qüestió des d’una vessant doctrinal, que és el que s’ha intentat fer en aquest treball.
La metodologia utilitzada consisteix en un anàlisi doctrinal fet a partir de la selecció d’un nombre d’autors significatius de les diferents orientacions presents en la doctrina catalana, així com en la resta de l’estat espanyol. Així, s’ha distingit entre: 1) Autors defensors de la igualtat jurídica de l’oficialitat del català i el castellà, modulada per la propietat del català (d’entre els quals s’ha estudiat a J.M. Puig Salellas i Antoni Milian i Massana); 2) Autors que propugnen la superioritat jurídica de l’oficialitat del castellà per sobre de l’oficialitat de la resta de llengües espanyoles (d’entre els quals s’ha tractat a Juan José Solozabal Echevarría); 3) Autors que propugnen una oficialitat simètrica, basada en usos paral·lels (d’entre els quals s’ha analitzat a Alberto López Basaguren) i 4) Autors que cerquen una síntesi dels diferents corrents des de la perspectiva de les llengües no oficials o no incloses en l’article 3.2 de la Constitució (d’entre els quals s’ha estudiat a José Manuel Pérez Fernández, que escriu des del punt de vista de la llengua asturiana, llengua reconeguda però no oficial).
A través de la metodologia emprada s’han extret els principals punts de controvèrsia entre els diferents sectors doctrinals, d’entre els quals destaca el concepte de “noció d’oficialitat”, el “mitjà de comunicació en i entre els poders públics”, l’ensenyament, els deures i obligacions dels nacionals de coneixement i/o ús i el concepte de “llengua pròpia”.